Acord Extrajudicial de Pagaments

L’Acord Extrajudicial de Pagaments va ser un dels instruments previstos per la Llei Concursal per a un moment anterior la declaració d’aquest: el preconcurs dels creditors o etapa preconcursal. Permetia pactar mesures per facilitar els pagaments, protegir el patrimoni del deutor, evitar el concurs i facilitar l’exoneració de deutes de particulars i autònoms.

En què consisteix l’Acord Extrajudicial de Pagaments

L’Acord Extrajudicial de Pagaments era un instrument regulat per la Llei Concursal per a la negociació en l’etapa anterior a aquest, anomenat preconcurs.

Es tractava d’un acord especialment adequat per a petites empreses i autònoms (professionals, comerciants i empresaris individuals), i era útil fins i tot per a particulars.

La seva finalitat era fer servei com a pacte en què el deutor i els creditors poguessin acordar mesures que facilitessin els pagaments pendents, aconseguint a més:

• Que no es declarés el concurs de creditors, eludint així la possibilitat d’arribar a una liquidació patrimonial.
• L’anticipació de certs efectes de protecció del patrimoni del deutor davant dels seus creditors, propis del concurs.
• Afavorir la continuïtat de l’activitat econòmica del deutor, si n’hi havia.

Era un dels tres instruments preconcursals previstos a la normativa, juntament amb els acords de refinançament i les propostes anticipades de Conveni Concursal (aquest últim instrument ja s’executava en el concurs).
Es concedia un període de negociació per a aquells acords de tres mesos (dos si es tractava d’un particular), comptats des que havia estat informat el jutge de l’inici d’aquestes negociacions.

Com a requisits es va establir el següent:

• El deutor havia d’estar en situació d’insolvència actual o imminent.
• Si el deutor era una persona física (natural), l’estimació inicial del valor del passiu no hauria de superar els cinc milions d’euros.
• Quan el deutor era una persona jurídica, havia de:
  • Disposar d’actius suficients per pagar les despeses de tramitació de l’expedient i a més disposar d’una estimació inicial del valor de l’actiu, d’una banda, i de l’actiu, de l’altra, que no superés els cinc milions d’euros.
  • Tenen menys de cinquanta creditors.
• A més, el deutor NO  havia d’estar en cap d’aquestes circumstàncies (algunes similars a les que ara es requereixen per a obtenir l’exoneració de deutes):
  • Haver estat condemnat en els deu anys anteriors, en sentència ferma, per determinats delictes (contra la propietat, contra l’ordre socioeconòmic, de falsedat documental, contra la Hisenda Pública o la Seguretat Social o contra els drets dels treballadors).
  • Haver arribat a un altre Acord Extrajudicial de Pagaments o un acord de refinançament homologat durant els cinc anys anteriors.
  • Està negociant un acord de refinançament en aquell moment.
  • Haver estat declarat en concurs de creditors en els cinc anys anteriors.
  • Haver-se sol·licitat ja l’obertura del concurs.

L’Acord Extrajudicial de Pagaments, per tant, no era un instrument dissenyat per a empreses de grans dimensions, amb actius molt elevats i nombrosos empleats, el concurs dels quals resultaria molt complex o que tingués implicacions per a comportaments irregulars o trajectòries compromeses recents.

Com es tramitava un Acord Extrajudicial de Pagaments

La manera d’iniciar la negociació d’aquest instrument de pacte era la sol·licitud de mediador concursal, realitzada pel deutor, que es duia a terme mitjançant un formulari al qual s’adjuntaven determinades dades o documents.

Requeria la signatura o consentiment del cònjuge en el cas d’un habitatge familiar de propietat compartit que pogués veure’s afectat.

La sol·licitud es dirigia a:

• Si el deutor era un particular o una persona jurídica no inscriptible en el Registre Mercantil, al notari. Aquest podia anomenar un mediador de la llista del registre de mediadors concursals o assumir per si mateix aquesta funció el mateix (si el deutor no s’oposava).
• Si era deutor un autònom o una persona jurídica inscriptible en el Registre Mercantil, al registrador mercantil —perquè nomenés mediador— o a una cambra de comerç homologada per a actuar com a tal.

El mediador concursal tenia com a missió ajudar les parts per aconseguir l’acord.

Això incloïa comprovar requisits, revisar dades i documents, verificar l’existència de deutes, realitzar comunicacions i trucades, conduir reunions, consultar propostes, resoldre dubtes, avaluar contrapropostes…, fins a certificar si l’acord era possible o no.

L’aprovació havia de comptar amb certes majories de representació dels creditors, indicades per la llei. I si s’aconseguia, el pacte es portava a escriptura pública i es comunicava el jutge.

El mediador podia a més supervisar el compliment del pacte.

Si no s’aconseguia, o s’incomplia, s’obria l’anomenat concurs consecutiu.

Contingut que podia tenir l’Acord Extrajudicial de Pagaments

L’acord, en general, podia contenir mesures com les següents:

• Esperes (ajornaments) per un període no superior a deu anys.
• Quitacions (reduccions d’import).
• Cessions de béns en pagament (dacions en pagament) o per al pagament dels crèdits o d’una part d’aquests (sempre, de béns no necessaris per a l’activitat econòmica si n’hi havia).
• Conversió de crèdits en instruments financers.

Si el deutor era un particular, només podia contenir esperes, quitacions i transferències de béns (entre elles, la dació en pagament).

A més, la proposta havia de comptar amb un pla de pagaments, un pla de viabilitat de l’activitat econòmica, si n’hi havia, i detall de les quantitats es reservarien, si fos el cas, al pagament de manutenció del deutor i la seva família (en el cas de persones físiques o autònomes).

No es podia mai pactar:

• La liquidació global del patrimoni del deutor.
• Una alteració de l’ordre de prioritat de cobrament dels creditors (classificació de crèdits).

I els deutes amb creditors públics (Hisenda, la Seguretat Social…) quedaven sempre al marge de l’Acord Extrajudicial de Pagaments.

Quins avantatges tenia intentar l’Acord Extrajudicial de Pagaments

Ja des de l’inici dels preconcurs, amb la comunicació de l’obertura de negociacions i el nomenament del mediador concursal, es produïen alguns efectes de protecció dels béns del deutor, ja que el seu patrimoni havia de servir per a satisfer els creditors en aquell moment o si s’obria el concurs.

Entre d’altres:

• Que es paralitzessin algunes execucions i embargaments.
• La suspensió de la possibilitat d’obertura del concurs a iniciativa dels creditors i del termini perquè el deutor estigués obligat a fer-ho.

A més, per als deutors persones físiques, intentar aquest acord, fins i tot si s’assolís, permetia suavitzar el requisit de pagament mínim en una de les vies possibles per a tramitar la cancel·lació de deutes, aleshores anomenat Benefici d’Exoneració del Passiu Insatisfet (BEPI).

No era precís en aquest cas, saldar prèviament el 25% dels deutes ordinaris que poguessis quedar pendents (només s’havien de pagar els corresponents als crèdits contra la massa, els més preferents, i als privilegiats, els següents en prioritat). L’altra via era un pla de pagaments, com ara, si no es complia aquest requisit de pagament mínim en la liquidació.

Quins avantatges tenia arribar a un Acord Extrajudicial de Pagaments

Aconseguir l’acord proporcionava una sèrie de beneficis per al deutor:

• Continuar evitant l’obertura del concurs i, per tant, eludir el risc de liquidació.
• Continuar amb l’activitat econòmica (encara que amb alguna restricció en les seves facultats d’administració i disposició).
• Aplicar les mesures acordades: crèdits ajornats (per les esperes), alliberació de part del deute (quantitats reduïdes per quitacions), deutes convertits en participacions…
• Aconseguir l’aixecament d’alguns embargaments…

La Llei establia els criteris d’aplicació del pactat a un o altres creditors, segons diferents factors.

Motius que portaven el fracàs de molts acords extrajudicials de pagaments

No era freqüent que les negociacions preconcursals per arribar a un Acord Extrajudicial de Pagaments culminessin en èxit. El més habitual és que no s’arribés al pacte, encara que s’intentés.

Les negociacions no acostumaven a ser fructíferes per diversos motius, sovint no imputables al deutor.

Aquestes eren algunes de les causes més recurrents:

• Hi havia la majoria dels creditors que:
  • Inicialment no estaven interessats en l’acord.
  • No acudien a les reunions, no donaven resposta posterior al que es parlava o decidien no continuar negociant.
  • Rebutjaven pactar quitacions (reduccions del deute) o esperes (ajornaments de pagaments).
  • Es negaven a acceptar cessions de béns o no els interessaven els béns proposats.
  • Consideraven que, atesa la situació del deutor, els seus compromisos no resultarien viables a curt o mitjà termini.
  • No consideraven raonables les propostes del deutor si el compromís de pagament només incloïa una petita part del que es devia.
  • Veien els calendaris d’ajornament o fraccionament suggerits pel deutor com a excessivament llargs.
  • Consideraven que, si s’obria la fase concursal, la liquidació del patrimoni del deutor podria donar-los una major satisfacció dels seus drets de cobrament.
• Els que aprovaven el pacte no representaven la majoria legal suficient.
• El cònjuge del deutor, que compartia amb aquesta la copropietat de l’habitatge familiar afectat, no acceptava presentar conjuntament la sol·licitud d’acord i tampoc no donava el seu consentiment a la sol·licitud.
• El mediador concursal arribava a la conclusió que aconseguir un acord raonable resultava inviable en aquell moment.
• Era impossible aconseguir que un mediador o notari acceptés actuar en els tràmits i reunions a intentar aconseguir aquest tipus de pacte.

Això últim era un fet irregular, que no s’havia de produir, però, tot i que resultés estrany en el cas d’un procediment legal, de vegades succeïa. Influïa en l’escassa remuneració que preveia la llei per a aquestes feines (en alguns casos podia ser al voltant de quantitats de només 200 o 400 euros).

Però la negativa dels mediadors sondejats no perjudicava el deutor amb vistes d’obtenir l’exoneració de deutes, ja que no es podia atribuir a la inacció d’aquest últim.

Què ha motivat que ja no es reguli l’Acord Extrajudicial de Pagaments

El que ha portat el legislador a eliminar la figura de l’Acord Extrajudicial de Pagaments com a instrument preconcursal dirigit a petites i mitjanes empreses, autònoms i fins i tot particulars és precisament no haver complert de manera satisfactòria el seu propòsit.

Aquest tipus d’acords van tenir poc èxit, tot i que s’intentés sovint pel seu avantatge en els requisits del BEPI (l’exoneració de deutes), i, malgrat això, contribuïa a augmentar els costos globals dels concursos, que ja comportaven despeses que no eren fàcils d’assumir per a molts deutors en crisi.

Per tant, es va estimar que, per al tipus de deutor que podia aspirar a aquest tipus de pacte extrajudicial, era convenient:

• Si es tractava d’autònoms o de petites empreses —les que ara es consideren microempreses—, fusionar les opcions actuals d’acord preconcursal i concursal en un únic instrument de pacte molt més senzill des del punt de vista procesal, amb menor cost i adaptat a les necessitats d’aquest tipus de negoci: el pla de continuïtat.
• Proposar un altre instrument que també pogués beneficiar tant els autònoms com els particulars, vinculat a la tramitació de l’exoneració de deutes: el pla de pagaments.

Així mateix, es va proporcionar a les societats que superen els límits que la llei estableix per tenir la consideració de microempresa un altre instrument, el pla de reestructuració, que substitueix els antics acords de refinançament.