Deutor de mala fe

Incórrer en mala fe, o la simple absència de bona fe, vol dir que algú ha realitzat actes o omissions amb la intenció de causar danys o acceptar que fossin causats, encara que no busqués aquest resultat. És una circumstància que perjudicarà la segona oportunitat — el benefici de la cancel·lació de deutes disponible per a particulars i autònoms —, ja que no té com a destinatari el deutor de mala fe, la insolvència del qual sigui acompanyada de o per conductes malicioses o negligents.

L’absència de mala fe com a requisit en la llei de segona oportunitat

Són molts els professionals, comerciants, petits empresaris, treballadors d’empreses, pensionistes… que poden veure impossible afrontar els seus compromisos de pagament per raons que no es deuen a comportaments de mala fe.

Hi ha projectes privats o professionals prometedors que poden esdevenir en fracassos per diversos factors d’origen extern: crisis econòmiques, fets imprevisibles com pandèmies o guerres properes amb impacte financer i de consum, canvis legislatius, crisis sectorials, inadaptació a canvis tecnològics, augments de la competència, pèrdua de clientela, tancament d’empreses, reduccions de personal, acomiadaments…

I també és possible arribar a aquesta situació per errors humans en la presa de decisions. No sempre s’encerta en contractar, en comprometre’s, en endeutar-se… La fortuna també hi juga un paper.

L’exoneració del passiu insatisfet — benefici conegut de manera abreujada com a EPI — s’adreça a totes les persones que, havent assumit compromisos de pagament i assolit un cert nivell d’endeutament, veuen com un dia ja no poden fer front als seus deutes.

Ja no en tenen prou amb els seus ingressos i estalvis, no disposen d’inversions i béns líquids per aconseguir diners de manera fàcil, i no tenen marge per a obtenir més finançament.

La segona oportunitat va lligada a l’absència de mala fe. No està pensada per a deutors que hagin conspirat per perjudicar els seus creditors o hagin pres mesures molt imprudents, persones que haurien d’haver sabut que tot això acabaria portant a aquesta situació, o l’agreujaria.

Per assegurar aquest objectiu — donar aquest benefici només a qui ho mereixi —, la Llei Concursal, norma que inclou el mecanisme de segona oportunitat, contempla dos tipus de comprovacions en el procediment:

• Qualificar aquest procediment — concurs de creditors o procediment especial de microempreses — com a culpable o com a fortuït.
• Verificar que es compleixen els requisits de bona fe previstos perquè es pugui concedir l’exoneració.

L’alliberació de deutes dependrà del fet que no es trobin comportaments maliciosos ni greument negligents per part teva.

El teu procediment concursal s’ha de considerar fortuït i, a més, hauràs de complir la resta de requisits de bona fe exigits per la llei per optar a la concessió de l’EPI.

Què vol dir considerar que algú actua de mala fe

La Llei Concursal no parla de manera expressa de mala fe. Només fa referència a la bona fe.

Concretament, la Llei Concursal diu el següent:

“El deutor persona natural, sigui o no empresari, podrà sol·licitar l’exoneració del passiu insatisfet en els termes i condicions establerts en aquesta llei, sempre que sigui deutor de bona fe”

Però la bona fe és un concepte o principi que s’utilitza molt sovint en Dret, encara que és una mica ampli, polifacètic i difícil de definir.

El Codi Civil, amb un abast més genèric, indica que:

«Els drets s’han d’exercir d’acord amb les exigències de la bona fe».

«La Llei no protegeix l’abús del dret ni l’exercici antisocial d’aquest».

«Qualsevol acte o omissió que, per la intenció del seu autor, pel seu objecte o per les circumstàncies en què es dugui a terme, superi manifestament els límits normals de l’exercici d’un dret, amb perjudici a un tercer, donarà lloc a la indemnització corresponent i a l’adopció de les mesures judicials o administratives que impedeixin la persistència de l’abús».

Aquest principi es formula de manera general, però després s’exigeix sovint quan es dona lloc a l’exercici de drets.

Tot i que aquest principi no està clarament definit, es podria dir que s’actua de bona fe qui es comporta d’acord amb els estàndards ètics que regeixen la societat i consagra el seu ordenament jurídic.

Un deutor de bona fe pot cometre errors, però es comporta amb honradesa, honestedat, lleialtat, amb la intenció de no fer mal a ningú de manera injustificada.

No és necessari que una conducta de bona fe sigui generosa, bondadosa, solidària, abnegada, sacrificada… La bona fe és compatible amb el desig de prosperar, d’augmentar ingressos, d’incórrer en despeses, de mostrar ambició en els projectes que s’emprenen, amb el propòsit de competir i superar els adversaris en el mercat…

Una persona de bona fe pot, per exemple:

• Intenta pagar el mínim possible al fisc, aprofitant les oportunitats que ofereix la seva normativa, sense infringir els límits.
• Actuar com un negociador traçut, buscant les millors condicions per als seus contractes i negocis (que seran menys avantatjoses per a la contrapart que les accepti).
• Assumir certs riscos a l’hora d’emprendre projectes professionals, adquirir béns amb finançament extern, comprometre’s a prestacions de serveis complicades per a objectius que el client necessita obtenir a temps…

Una persona no actuarà de mala fe en aquests casos, fins i tot si s’arrisca. Ho farà si:

• Busca guanys acceptant perjudicar els altres per tal d’aconseguir-los.
• Infringeix les normes legals per a obtenir beneficis ràpids.
• S’entrega a ocultacions, fraus, simulacions, falsificacions…
• Distreu diners i actius o falseja titulacions.
• Gestiona els diners d’altres persones sense permís o se n’apropia.
• Es compromet a allò que sap que no podrà complir…

En resum, la mala fe es donarà en qui es mogui per malícia buscant el dany d’una altra persona, o acceptant-lo com a segur, o ignorant l’alta probabilitat de què es produeixi, amb el propòsit d’aconseguir el benefici propi.

Però… què passa quan la intenció no és tan abjecta — no es busca ni s’accepta el mal aliè o la transgressió de la llei —, però s’assumeixen riscos elevats de manera conscient?

Què passa si algú encadena préstec rere préstec com a fugida cap endavant, buscant una sortida a la seva crisi mitjançant un endeutament imprudent? O si entra en una espiral de despesa desenfrenada?

O si assumeix compromisos de manera frívola, fent que sigui molt probable que deixi a l’estacada a empreses, socis, proveïdors o familiars?

O si és empès per alguna addicció…?

Per tal d’aclarir aquest dubte, cal tenir en compte les formes en què es pot demostrar la bona fe en una actuació i diferenciar entre dos nivells d’absència de bona fe en actes o omissions irregulars: l’intencionat i el negligent.

Consideracions de la bona fe

Per evitar confusions, és millor parlar de presència o absència de bona fe que de mala fe, ja que això de vegades s’associa, segons el context, a conductes malicioses, doloses o intencionals.

Així, la bona fe en l’actuació d’una persona es pot manifestar de diferents maneres:

• Actuar sense ser conscient del risc en què incorre ni del dany que provoca.
• Confiar que el que resulta aparent és una cosa real, encara que no ho sigui (qualitat, titularitat, dades registrals…).
• No tenir coneixement de la intervenció de circumstàncies i factors que influeixen en el resultat negatiu.
• Actuar de manera honrada, buscant conscientment evitar danys als implicats, amb transparència, comunicant i minimitzant riscos, fent advertències…
• Fer tot el possible per obtenir el màxim benefici possible per a les altres persones amb qui tracta…

Què són els comportaments dolosos o intencionals

Quan es parla de dol en un comportament negatiu es fa referència a la mala fe en el seu sentit més literal.

Un acte dolós implica que hi ha una intencionalitat en cometre la conducta irregular, amb la intenció de causar dany a una altra persona o entitat o almenys acceptar de manera conscient que es produirà encara que no el mogui aquest resultat.

La frontera del dol amb mera imprudència o negligència se situa en els casos en què s’incorre en el comportament irregular de manera conscient i voluntària, sense buscar el resultat, però acceptant que pot passar i fins i tot que és molt probable que passi. (En dret penal, això s’anomena dol eventual).

El que sempre passa en els comportaments amb mala fe o dol és la intenció de cometre l’acte o omissió il·lícita o irregular. Un acte dolós o una omissió dolosa són actes conscients, fets decidits manera voluntària.

Què són els comportaments culposos o negligents

En aquest cas, ja no es tracta d’una conducta voluntàriament irregular, sinó d’una acció o omissió en què no s’ha mantingut la diligència deguda.

Pot passar perquè:

• No es respecten les normes o requisits d’un comportament regulat, sense intenció transgressora.
• No hi ha la deguda cura en l’execució d’un acte.
• No hi ha cap intent d’evitar o minimitzar les conseqüències negatives.
• S’ignora qualsevol estimació dels possibles efectes negatius (hi ha una despreocupació)…

La imprudència, negligència o culpa, com el dol, també admet graus, i es pot classificar com a lleu, greu o molt greu. El més agreujat serà a la frontera amb el dol eventual, i seria l’anomenat culpa conscient, en què l’acte es comet sense malícia i el dany no es persegueix ni s’accepta, però hi ha una certa consciència que aquesta conducta podria causar-lo i no s’impedeix.

Si hi ha dol o negligència, s’ha de demostrar

La bona fe no s’ha de demostrar; la mala fe, sí.

Tant si es tracta de dol com si parlem d’una negligència, qui vulgui al·legar que existeix aquest component de les accions o omissions serà qui ho hagi de demostrar: un demandant, una administració pública, un jutge…

Dol i negligència en les conductes irregulars

Dol i negligència en la comissió de delictes

En les instruccions i judicis penals, s’investiga i es determina si hi ha hagut fets que entren en determinats tipus penals (definicions de delictes). Hi ha delictes que admeten tant comissions doloses com imprudents, mentre d’altres només poden ser intencionals.

“No hi ha pena sense dol o imprudència”, segons el Codi Penal.

Per exemple, l’homicidi pot ser:

• Dolós: algú mata de manera intencionada algú.
• Imprudent: l’acte o omissió d’algú no era irregularment conscient i resulta en una mort no buscada ni acceptada.

I fins i tot es consideren tipus i graus d’imprudència: greu, menys greu, professional…

Delictes tan diversos com els danys materials, les lesions personals, els incendis, algunes insolvències punibles i certs delictes contra els treballadors, entre molts altres, també poden ser alhora dolosos com imprudents.

En canvi, no hi ha lloc per a la imprudència, per exemple, en delictes com el robatori (requereix ànim de lucre i un apoderament intencionat), l’extorsió (ànim de lucre i coacció), les estafes (ànim de lucre i engany) o les calúmnies (coneixement de la falsedat i menyspreu de la veritat).

Dol i negligència en les infraccions administratives

Quant a les infraccions administratives, el que es té en compte és, d’una manera més objectiva, la mateixa violació de la norma. Però també es valora, per a poder sancionar, que hi hagi una intenció maliciosa o almenys una manca de diligència en l’actuació de l’infractor.

Per exemple, la Llei General Tributària:

• Indica que són infraccions tributàries les accions o omissions doloses o culposes, amb qualsevol grau de negligència, que tipifica i sanciona aquesta o altra llei.
• Diferència, a la seva llista d’infraccions, entre lleus, greus i molt greus, i la mateixa definició de cadascuna sol incorporar ja el seu component d’intencionalitat o algun grau de culpa o imprudència.

Dol i negligència en altres conductes irregulars

Així mateix, a part dels delictes i infraccions administratives, cal assenyalar que:

• De vegades, algunes normes donen rellevància a comportaments irregulars, que no tenen per què tenir sanció, però sí que produeixen efectes negatius: manca de col·laboració, manca d’informació, inassistències…
• Alguns comportaments que causen danys o perjudicis a tercers per negligència donen lloc a l’obligació de reparar el mal provocat (responsabilitat civil).
• Les asseguradores solen cobrir el risc de causar danys a tercers, però mai si es tracta d’accions o omissions doloses.

L’absència de bona fe en la qualificació del procediment concursal

Tenint en compte tot el que s’ha dit, resulta difícil establir la frontera de la mala fe. És a dir, determinar el territori fora del qual es produirà l’absència de bona fe.

Però el seu perímetre, almenys, engloba els comportaments que es produeixen amb manifesta intencionalitat o per negligència greu o molt greu.

Normes com la Llei Concursal segueixen aquesta línia i, quan utilitzen el principi de bona fe per determinar certes conseqüències si no es respecta, l’associen a conductes doloses o que comporten culpabilitat greu, siguin delictes, infraccions administratives o simples conductes irregulars.

Així, en la fase de qualificació del concurs, o si aquest s’obre en el procediment especial de microempreses, el jutge indagarà per concretar si es van produir o no determinats fets o comportaments del deutor (o de gestors i administradors si es tracta d’una persona jurídica), que siguin dolosos o greument negligents.

El procediment es considerarà fortuït, sense efectes reparadors ni exemplars, si no s’han detectat aixecaments de béns, ocultacions, fraus, simulacions o distraccions de béns, impagaments o irregularitats comptables, negació de col·laboracions, falsedats o inexactituds documentals…

Algunes d’aquestes accions o omissions tindran components clarament intencionals, però d’altres poden ser degudes a algun grau de negligència greu.

L’absència de bona fe com a motiu de denegació de l’EPI

També estableix la Llei Concursal alguns requisits de bona fe que s’han de complir per tal que el deutor insolvent obtingui l’exoneració del passiu insatisfet (és a dir, la cancel·lació de deutes impagats).

Així, el jutge comprovarà que el deutor no tingui antecedents recents per determinats delictes i infraccions administratives, no tingui implicacions en concursos de tercers i no incorri en determinades conductes irregulars (algunes de les quals podrien comportar que el mateix procediment concursal fos declarat culpable).

Aquesta indagació té un propòsit: que no es concedeixi l’exoneració del passiu insatisfet (EPI) si no es tracta d’un deutor de bona fe.

El jutge, efectivament, negarà l’EPI si es donen aquests supòsits, llevat que s’haguessin imposat sancions penals o administratives, ja s’haurien complert les responsabilitats imposades (presó, indemnització, multes…).

Què ha canviat la reforma del 2022 sobre el requisit de bona fe

D’una banda, fins al 2020 es considerava que el pagament d’alguns dels deutes (els que tenien la màxima prioritat) — una de les vies per a obtenir el benefici d’exoneració — era un dels signes indicatius de la bona fe. Era una idea una mica absurda, potser fruit d’una mala redacció de la norma.

I també s’associava a la bona fe intentar un Acord Extrajudicial de Pagaments, no rebutjar ofertes de treball adequades, suggerir un pla de pagaments, acceptar la constància registral d’aquest…

El 2020, després de la promulgació del Text Refós de la Llei Concursal — una millora en la redacció de la Llei i la seva estructura, però teòricament sense canvis jurídics substancials—, es va solucionar el malencert d’associar el pagament d’un mínim de deutes a la bona fe, i també se’n van desvincular els altres requisits, que es van mantenir vigents.

Després de la reforma concursal del 2022, la norma ha passat a gestionar el concepte de bona fe d’una manera més senzilla i entenedora:

• Tot i que no ho esmenta, veu la bona fe com una cosa que es requereix perquè el procediment sigui qualificat de fortuït (a causa de l’absència de certs fets i legals o irregulars o conductes comeses amb dol o culpa greu).
• Amb menció expressa, estableix la bona fe com a requisit per a l’exoneració de deutes, que no s’atorgarà si es compleixen alguns dels supòsits contemplats per la norma: una llista de delictes, infraccions i comportaments irregulars una mica més àmplia que la regulada en la normativa anterior.